Portada Lletres s.c. Tolo que nun vi al quita-y el capiruchu ( IX )

Tolo que nun vi al quita-y el capiruchu ( IX )

by asturnet

La Virxen de Cuadonga fue pequeñina, pero non galana, y nun me fizo nengún casu. Si quería dalguna desplicación sobre lo que me taba pasando tenía qu’arreglámeles yo solu. Recapitulé. Un anunciu de George Clooney. Un hospital. Un ascensor. El propiu George Clooney, o seya yo. Un monu mui especial llicenciáu en Filoloxía Asturiana. Una demonia, o diaña, o guaxa maruxa. Un infiernu de segunda clas, como si fuere l’autonomía asturiana. Charlton Heston fumando un puru. Dalgo nun cuadraba. O meyor, nun cuadraba nada. Alcordéme del chiste que me cuntara Luci: Dos asturianos que s’alcuentren nel infiernu.

-¡Coño, chachu, qué tal te va!

-Fatal, tío. Tocóme nel infiernu alemán y tolos díes a les dos en puntu, y a les diez en puntu, siéntennos nel comedor y ¡hala! a comer mierda. Un platáu bien llenu. Pero tolos díes. Y a les hores en puntu. ¡Ye terrible! Y tú ¿qué tal?

-Pues yo mui bien, chachu. Tocóme nel infiernu asturianu y un día’l cocineru ta de baxa, otru día falten les cuchares…

Sonó una serena. La xente principió a salir de los edificios de la rodiada. ¿Sería la hora del infiernu alemán?

Entrugué-y cola mirada a Charlton Heston y él asintió. Pero como nun sabía a qué asentía quedéme como taba. Decidí salir de duldes:

-Charly (ye como lu llamamos na intimidá), ¿ye la hora comer?

-Yes, fatu –me dixo. Y quedé cola incertidume de si yera que sí (¡oye, cinco años d’inglés!), o si yera que yo yera fatu. ¡Vaya enguedeyu! L’enguedeyu nun duró muncho. Vilu sacar del coche un montón de pastielles verdes y dime cuenta nel intre que yera’l famosu “Soylant green” (sólo pa cinéfilos recalcitrantes). O seya, comida ecolóxica. Como a mí aquello nun me prestaba, decidí buscar una salida. Pero nun sabía qué clas de salida buscaba. Podía ser una salida a aquel infiernu tan cinéfilu. Una salida al suañu/velea nel que m’alcontraba o una salida a la mio vida.

Nesi momentu apaeció l’espectru de mio pá:

-¡Ya te lo dicía yo, rapaz! ¡Busca, busca una salida a la to vida! Tienes ya cuasi cuarenta años y entovía nun ficiste nada de provechu. ¿Pienses que van venir a dátelo a casa? Busca, busca una salida. ¿Qué vas facer?

-¡Pá, qué allegría! ¡Creí que taba muertu!

-Y claro que toi muertu. Toos equí tamos muertos. ¿Nun lo sabíes?

Reíme como un fatu (tenía razón Charly).

-Toos non, pá. Yo nun toi muertu.

Agora foi él el que se río:

-¿Daveres pienses que tú nun tas muertu?. Entós dime, ¿qué coño faes equí? Porque nun me dirás qu’ésti ye un sitiu normal…

Tenía razón, pero yo nun podía tar muertu. Entovía non. Yera mui mozu pa morrer. Sin cuasi esfrutar de la vida. Nin casame. Nin tener fíos. Nin plantar un texu. Nin ver al Sporting en Primera División.

Al fondu vi unes lletres roxes que titilaben. Nun sé por qué recordé a Pablo Neruda. Les lletres poníen ‘EXIT’.

Definitivamente, aquél yera un infiernu anglófilu.

¿Ónde quedaba la maldita cooficialidá? Una voz conocida glayó dende lo alto:

-¡Pero, qué clas de cooficialidá ye la que quiés. Porque hai munchos modelos!

Reconocí la voz de Ramón d’Andrés.

¿Pero qué facía ellí Ramón? ¿Tamién él taba muertu? Mira que-y lo tenemos dicho: “Nun te metas no de la Política Llingüística”, pero nada.

Púnxeme a caminar hacia les lletres que poníen ‘EXIT’. ¿Qué m’esperaría tres d’elles? “Una salida ye una entrada a lo desconocido” ¿De quién yera esa frase? Nel intre lo pescancié. Yera mía. Por eso me sonaba. Di los dos últimos reblagos y abrí la puerta.

Sigue la selmana que vien: Xulio Vixil Castañón

Tamién te podria gustar